No tothom vol créixer de la mateixa manera. Mentre el debat sobre l’habitatge s’escalfa a tot Catalunya, Vilanova i la Geltrú i altres municipis de la segona corona metropolitana de Barcelona han posat condicions clares sobre la taula: cap densificació sense transport públic que la sostingui. I quan diuen transport públic, saben perfectament de què parlen. Parlen de Rodalies.

La condició que ho canvia tot

Els alcaldes d’aquests municipis no s’oposen a créixer. El que rebutgen és créixer malament. Acceptar més habitatge sense millorar les connexions ferroviàries és, en la pràctica, condemnar els veïns a dependre del cotxe o a passar hores en trens que arriben tard o directament no arriben. Qui viu a la línia R2 Sud sap de primera mà de quina realitat estem parlant. No cal explicar-ho gaire.

La posició de Vilanova és nítida: res de convertir el municipi en una ciutat dormitori que absorbeixi el creixement que Barcelona o l’àrea central no volen gestionar. Si hi ha d’haver nous habitatges, hi han d’anar aparellats equipaments, espai públic de qualitat i, sobretot, una aposta real per les connexions. Sense això, el creixement és un problema disfressat d’oportunitat.

Un mapa desigual de municipis

El panorama entre els municipis metropolitans és ben divers. Sabadell, Mataró i Terrassa apareixen identificades com a ciutats amb una manca significativa d’habitatge planificat, un dèficit que el planejament metropolità hauria d’haver corregit i no ha corregit prou. Són grans ciutats amb pes propi, però amb un model residencial que ha quedat curt davant la demanda creixent.

Sant Cugat, en canvi, va a la seva. El municipi s’ha declarat contrari al model de densificació que promou el Govern, apostant per preservar el seu caràcter de ciutat verda amb un creixement contingut. Una posició comprensible des de la seva lògica interna, però que inevitablement trasllada la pressió cap a altres municipis amb menys capacitat de dir que no. El Prat de Llobregat accepta créixer en alçada, però posa condicions concretes: control de preus, límits a la compra especulativa i eliminació de les llicències turístiques. Una recepta que molts veïns de molts municipis subscriurien sense pensar-s’ho gaire.

Densificació i equipaments, dues cares de la mateixa moneda

Hi ha un fil conductor en totes aquestes posicions. Els alcaldes reclamen que la densificació no sigui una operació de metres quadrats sinó una transformació urbana completa, amb escoles, centres de salut, zones verdes i mobilitat eficient. Posar pisos on no hi ha res més és una fórmula que ja s’ha provat i ja se sap com acaba.

La demanda és, en el fons, una qüestió de proporcions. Creixement sí, però equilibrat. Nous residents sí, però amb serveis que els permetin viure al municipi i no només dormir-hi. La diferència entre una ciutat i un dormitori no és l’arquitectura, és si la gent hi té raons per quedar-se durant el dia.

Altres models, altres territoris

Fora de l’àrea metropolitana estricta, ciutats com Tarragona, Girona i Lleida apunten cap a estratègies diferents. Creixement horitzontal en alguns casos, redensificació selectiva en d’altres. Cada context és diferent i no hi ha una única resposta vàlida per a tot Catalunya. El problema és quan s’intenta aplicar una solució uniforme a realitats molt diverses sense tenir en compte qui viu a cada lloc i com hi viu.

Vilanova, com altres municipis de la corona, no vol quedar al marge d’aquest debat ni acceptar decisions preses des de despatxos que queden lluny de la Rambla Principal. El missatge és clar i val la pena no perdre’l de vista: si algú vol que els pobles i ciutats de la segona corona creixin, que comenci per posar en ordre el tren.