Hi ha victòries que es guanyen i hi ha victòries que es conquereixen. La d’ahir al Pavelló de la Plaça de les Casernes de Vilanova i la Geltrú entra clarament en la segona categoria. El C.P. Vilanova va derrotar el Ripoll per 2 a 1 en la jornada 27 de la Nacional Catalana Masculina d’hoquei patins, en un partit que va estar pràcticament perdut fins que, amb menys de tres minuts per al final, l’equip va trobar l’empenta que li faltava.

No és un resultat qualsevol. Amb la derrota del Voltregà en la mateixa jornada, els tres punts d’ahir prenen una dimensió molt més gran del que podria semblar en una tarda de dimecres al barri de les Casernes.

Un partit d’aquells que es recorden

La primera part va ser un tràmit d’equilibris. Cap equip va trobar el forat, cap porter va haver de fer la parada del segle, i el zero a zero al descans reflectia un duel de tanteos on ningú volia arriscar massa. Fins aquí, tot normal.

La segona meitat va canviar el guió. El Ripoll va ser el primer a trencar la igualtat i va posar el marcador a favor seu. En aquell moment, el Pavelló devia notar aquella tensió característica dels partits que no pots permetre’t perdre. Però el Vilanova no es va enfonsar, i això en un any de lluita per la permanència val tant com els gols mateixos.

J. Vilà, el nom de la nit

Si hi ha un protagonista clar d’aquesta victòria, és J. Vilà. Va ser ell qui va empatar el partit i, quan el cronòmetre marcava 2 minuts i 55 segons per al final, va marcar el gol que ho va decidir tot. Dos gols en els minuts de màxima pressió, en un partit que l’equip tenia en contra. El tipus de rendiment que els aficionats recorden quan torna l’estiu i fan balanç de la temporada.

No cal romantitzar massa. L’hoquei patins a aquesta categoria té els seus alts i baixos, i el Vilanova ha navegat entre els dos durant bona part del curs. Però ahir, quan calia, l’equip va aparèixer.

La classificació, ara, és una altra conversa

Aquí és on la victòria guanya el seu significat real. Amb tres jornades encara per disputar, el Vilanova depèn de si mateix per assegurar la permanència a la Nacional Catalana la propera temporada. No necessita miracles, no necessita que els rivals pateixin desgràcies estranyes. Necessita sumar, i ahir va sumar.

La derrota del Voltregà en la mateixa jornada ha ampliat el marge de seguretat d’una manera que fa uns dies semblava difícil d’aconseguir tan ràpidament. No és que el descens estigui descartado del tot, però la zona de perill ara queda prou lluny com per afrontar els tres partits que resten amb una altra cara. Amb la tranquil·litat relativa que dona tenir el destí a les pròpies mans és molt diferent a dependre dels resultats dels altres.

Tres finals per tancar la feina

El missatge ara és clar i no admet gaires interpretacions. Tres partits, tres oportunitats de certificar una permanència que a principis de temporada ningú no volia ni plantejar com a objectiu mínim. L’hoquei patins a Vilanova és una tradició amb arrels profundes, i la Nacional Catalana és el seu escenari natural.

Quedar fora seria una notícia que ningú voldria donar ni llegir. Ahir, els jugadors van fer el que tocava. Ara, la continuïtat d’aquest esforç durant les properes setmanes és el que marcarà si aquesta temporada es recorda com un ensurt superat o com alguna cosa pitjor. De moment, l’esperança és viva i el marcador, per fi, mira cap al costat correcte.