Hi ha notícies que semblen una broma i resulten ser molt reals. El restaurant de Vilanova i la Geltrú que tots coneixem com el Burger King de sempre s’ha rebatejat oficialment com a “Casa Racinta Kuduro”, un nom que no ha sortit de cap departament de màrqueting, sinó d’un veí de debò. Sergio Gil Canalias va proposar el nom basat en les seves experiències al local i la seva candidatura va ser la més votada de Catalunya. Aquí no guanya el més original necessàriament, sinó el que té més gent al darrere.

La iniciativa forma part d’una campanya anomenada “Burger King és Casa”, pensada per commemorar l’obertura del restaurant número 1.000 de la cadena a Espanya. La mecànica és senzilla i efectiva: els clients fidels proposen noms per als seus locals habituals, noms carregats de memòria personal i de moments viscuts entre tauletes i gots de refresc. El resultat és estrany i entranyable alhora. I funciona.

Quan un local de menjar ràpid es converteix en quelcom més

Pot semblar exagerat parlar d'”espais amb significat emocional” quan parlem d’una cadena de hamburgeses. Però la veritat és que hi ha gent que hi ha fet aniversaris, reunions d’amics, sopars d’última hora i fins i tot converses importants. Els locals de menjar ràpid tenen una vida social que les marques rarament reconeixen obertament, i aquesta campanya ho fa. Que sigui a Vilanova on recau un dels noms més singulars de Catalunya no és casual: hi ha una comunitat de seguidors que s’hi ha implicat de veritat.

Sergio Gil Canalias va ser qui va articular la proposta amb prou força com per guanyar el suport popular. El nom “Racinta Kuduro” no necessita explicació racional per funcionar. Té so, té caràcter i, sobretot, té una història darrere que el fa seu. Que un vilanoví hagi aconseguit imposar el seu local per davant d’altres candidatures catalanes diu alguna cosa sobre la implicació de la gent d’aquí quan s’ho proposa.

Mil restaurants i una xifra que no és menor

Arribar als 1.000 establiments a Espanya és una fita logística considerable. Amb 113 restaurants a Catalunya des que la cadena va arribar el 1982, la presència al territori és antiga i consolidada. Només a Catalunya, la cadena genera aproximadament 3.400 llocs de treball directes, una xifra que convida a mirar aquesta mena d’empreses amb una mica més de matís que el simple debat sobre la qualitat nutricional dels productes.

La mitjana d’un restaurant per cada 49.000 habitants converteix aquesta cadena en la xarxa de restauració organitzada amb més presència per càpita a tot Espanya. És un indicador fred, però útil per entendre per què la seva política de proveïdors importa. El 75% dels seus proveïdors són d’origen nacional, amb carn i pa produïts aquí. Això no la converteix automàticament en un actor de l’economia de proximitat, però sí que complica el relat simple que tendim a construir sobre les grans cadenes.

Què canvia, doncs, per als vilanovins

En termes pràctics, poc. El local seguirà servint el mateix menú, amb els mateixos horaris i la mateixa cua els divendres a la nit. Però el rètol nou sí que explica una cosa interessant sobre com les marques globals busquen arrelar localment quan ja ho han fet tot en termes d’expansió. Posar el nom d’un fan de Vilanova en un local de mil establiments és, en el fons, una manera de dir que el creixement ja no és suficient com a argument.

Si la proposta de Sergio Gil Canalias guanya projecció més enllà del municipi, serà perquè el nom enganxa. I si no, quedarà com una anècdota curiosa en la història local, que tampoc és poc. Vilanova ha tingut protagonismes estranys i memorables. Aquest, almenys, ve acompanyat d’un Whopper.