Hi ha homenatges que semblen un tràmit i n’hi ha que semblen una abraçada col·lectiva. El que va viure dilluns 20 d’abril a les pistes d’atletisme de Vilanova i la Geltrú en memòria de Joan Ramon Gálvez era clarament de la segona mena. Més d’un centenar de persones van arribar a les pistes per dir, en veu alta i amb placa inclosa, que el «Gran Gálvez» no s’oblida.

No era un acte institucional fred. Era una reunió de gent que, en molts casos, feia anys que no coincidia però que comparteix una mateixa referència vital. Un entrenador que no entrena només cames i pulmons, sinó maneres de ser.

Una placa que quedarà quan tots marxem

El moment central de l’acte va ser el descobriment d’una placa commemorativa permanent instal·lada a les pistes. Petita en mida, gran en significat. A partir d’ara, qualsevol persona que passi per aquelles instal·lacions sabrà que allà hi va treballar algú que va deixar empremta de debò. No és un carrer, no és un pavelló, però és un reconeixement que es queda on toca: al lloc on es va fer la feina.

Els textos llegits durant l’acte no es van quedar en els resultats esportius ni en les medalles. Van parlar de valors. De disciplina, d’esforç, de superació i de respecte. De la capacitat d’un entrenador per convertir adolescents insegurs en persones que saben com plantar cara a les dificultats. Això és el que fan els bons educadors, i Gálvez n’era un.

Generacions que es retroben a la mateixa pista

Un dels efectes més visibles de la tarda va ser el retrobament. Atletes de diverses èpoques, que havien coincidit anys enrere sota les ordres del «Gran Gálvez», es van trobar cara a cara amb una barreja de nostàlgia i alegria genuïna. Hi ha llocs que fan de punt de trobada una sola vegada i hi ha llocs que ho fan cada cop que cal: les pistes de Vilanova van ser, dilluns, d’aquests segons.

Potser feia cinc anys que no es veien. Potser deu. Però quan un entrenador ha deixat prou petjada, els seus atletes parlen el mateix idioma encara que hagin pres camins molt diferents. Això no es construeix amb un mètode d’entrenament. Es construeix amb anys de presència, exigència i estima.

La família, al centre d’un acte que era també seu

La família de Joan Ramon Gálvez va ser present en tot moment. I la seva presència afegia una capa d’emoció que cap discurs hauria pogut substituir. Veure els teus éssers estimats reconeguts públicament per persones que tu no coneixes però que parlen del teu familiar com si els hagués canviat la vida… és un dels reconeixements més sincers que existeixen.

Perquè al final, els homenatges de veritat no els organitzen els ajuntaments ni les federacions. Els organitzen les persones que un dia van decidir que calia fer quelcom i es van posar a trucar, a convocar, a recordar. Que van pensar que no podia quedar en res. I no va quedar en res.

Més que atletisme, una manera d’entendre l’esport de base

El llegat del «Gran Gálvez» no es mesura en marcadors ni en podis. Es mesura en la quantitat de persones que, dilluns, van fer el camí fins a les pistes sense que ningú els obligués. Quan més d’un centenar de persones es desplacen un dilluns a la tarda per recordar un entrenador, alguna cosa ha d’haver anat molt bé durant molts anys.

L’esport de base a Vilanova ha tingut figures que han treballat en silenci i amb resultats que no sempre apareixen als mitjans. Gálvez n’era una. Ara té una placa que ho certifica. I una tarda que ho va confirmar amb crits, abraçades i més d’un ull humit.