Hi ha casos que et recorden per què el periodisme local existeix. A Vilanova i la Geltrú, una dona de 89 anys amb dependència severa porta quatre mesos resistint un desnonament que els tribunals han ajornat per tercera vegada. No és una estadística. És una veïna que dorm cada nit a casa seva, en un pis que considera seu, mentre el rellotge legal no para de fer-ne la volta.
La història comença molt abans que arribessin les notificacions judicials. La dona va vendre la seva antiga propietat a uns promotors que hi aixecaren un bloc de pisos nou. El tracte, verbal o com fos, incloïa que ella es quedaria en un dels habitatges del nou edifici. Un acord que mai no es va regularitzar per escrit, i que ara ningú no pot fer complir. Els promotors van fer fallida, el bloc va canviar de mans, i el nou propietari no té cap obligació legal de respectar un pacte que no consta enlloc.
Un buit legal amb rostre humà
El problema no és nou. Les permutes immobiliàries informals han deixat moltes persones grans en situacions similars, convençudes d’haver fet una operació sòlida sobre la base d’una paraula donada. Quan els promotors desapareixen o fan fallida, el pacte s’evapora amb ells. La llei, en canvi, segueix el paper. I el paper diu que aquell pis no és seu.
El cas evidencia un buit legal que afecta especialment les persones grans que van participar en operacions immobiliàries irregulars durant els anys del boom. Sense document signat, sense registre, sense protecció. La vulnerabilitat no és nova, però veure-la amb nom i cognoms i 89 anys fa que costi més mirar cap a una altra banda.
El SEM no entra sense ordre judicial
El dia del desnonament, el personal del Sistema d’Emergències Mèdiques va plantar-se davant d’una situació incòmoda. Se’ls demanava, implícitament, que ajudessin a treure la dona de casa. Es van negar. L’argument és tan senzill com contundent: malgrat la dependència física severa, la dona és cognitivament competent. Sap on és, sap el que vol, i no vol marxar.
Treure algú de casa contra la seva voluntat, quan aquesta persona és capaç de decidir, requereix una ordre judicial expressa. Sense aquell paper, els sanitaris no mouen ningú. I fan bé. El que hauria semblat un gest humanitari d’acompanyament hauria estat, de fet, una vulneració de drets. La distinció és important i en aquest cas ha frenat l’execució tres vegades.
Mentre la justícia decideix, la vida continua
La dona segueix al pis. El propietari segueix reclamant l’habitatge. Els tribunals han ajornat la resolució per tercera vegada en quatre mesos i ningú no sap quan es resoldrà definitivament. Mentrestant, ella és on vol ser.
És difícil no preguntar-se qui hauria d’haver protegit aquesta dona molt abans que el cas arribés als jutjats. Una operació immobiliària sense garanties escrites, signada quan ella devia tenir uns setanta anys, ara li passa factura de la pitjor manera possible. Potser el debat no hauria de ser només com es gestiona el desnonament, sinó com s’evita que situacions com aquesta siguin possibles. El cas segueix obert. I ella, de moment, continua a casa seva.
