Vilanova i la Geltrú i la resta del Penedès Marítim ja no poden dissimular-ho. Les dades del 2024 de l’IDESCAT ho diuen sense ambigüitats: aquesta comarca és la que creix demogràficament més de pressa de tot Catalunya. I la tendència, lluny d’aturar-se, apunta a continuar els propers anys. Bona notícia per als alcaldes que volen municipis vius? Depèn molt de si les infraestructures creixen al mateix ritme que la gent. I ara mateix, clarament no ho fan.

El problema no és el creixement en si. El problema és el buit que s’ha obert entre l’augment de veïns i l’oferta real de serveis essencials. Hospitals, escoles, centres d’atenció primària, transport públic digne. Tots aquests elements avancen a un ritme que no té res a veure amb el de la demografia. I qui ho pateix no és una estadística, és el veí que triga dues hores a agafar el tren, la família que no troba plaça escolar al barri o el pacient que ha d’esperar setmanes al CAP.

Una emergència que ningú declara oficialment

Hi ha veus que demanen que la Generalitat faci un pas que fins ara ha evitat donar. Declarar formalment l’Emergència Demogràfica al Penedès Marítim per poder accelerar administrativament la resposta a totes aquestes necessitats acumulades. No és una demanda menor. Darrere d’una declaració així hi hauria la possibilitat de desbloquejar projectes estratègics amb caràcter extraordinari, saltant-se els ritmes habituals de la burocràcia catalana, que ja sabem que no és precisament àgil.

La petició té lògica. Si hi ha emergències mediambientals, sanitàries o energètiques que justifiquen respostes excepcionals, per quin motiu no pot existir una emergència demogràfica? Els ajuntaments de la zona no poden esperar deu anys per tenir les infraestructures que necessiten avui. Cada any que passa sense resposta és un any més de saturació, de malestar i de qualitat de vida perduda per als veïns.

El problema dels pressupostos que no arriben

I aquí apareix l’obstacle que ho complica tot. El Govern de la Generalitat acumula tres anys sense pressupostos aprovats. Tres anys. Sense pressupostos no hi ha inversions extraordinàries, no hi ha projectes estratègics nous, no hi ha marge per respondre a realitats que canvien de pressa. És una paràlisi que afecta tothom, però que en territoris en creixement accelerat com el Penedès Marítim es nota de manera especialment crua.

Governar amb pròrrogues pressupostàries és com intentar construir una casa nova amb el pressupost de manteniment de l’antiga. Es poden tapar forats, però no es pot construir res nou amb ambició. I mentre la Generalitat no resol la seva situació pressupostària, els municipis del Penedès Marítim segueixen rebent veïns nous cada mes sense poder oferir-los els serveis que mereixen. La matemàtica és senzilla i el resultat, preocupant.

Qui ha de moure fitxa

La responsabilitat no cau només en un lloc. Els ajuntaments han de continuar pressionant amb dades i argumentari sòlid. Les entitats locals i els agents econòmics del territori han de sumar la seva veu. Però sobretot, la Generalitat ha de reconèixer que el creixement del Penedès Marítim no és un fenomen passatger sinó una transformació estructural que exigeix una resposta a l’alçada.

Demanar una declaració d’emergència demogràfica no és un exercici de màrqueting polític. És reconèixer que les eines ordinàries de planificació no són suficients quan el ritme de canvi supera la capacitat de resposta habitual. I si hi ha algun territori de Catalunya que justifica aquesta mirada extraordinària, és aquest. Les dades ja ho diuen. Ara falta que algú les llegeixi amb les conseqüències que toca.