Quinze dies. Quinze dies des que van arrencar les obres als túnels del Garraf, el 16 de març, i la situació a les línies R2 Sud i R4 continua sense trobar un ritme estable. No és un problema menor de rodatge. És un embolic de gestió que porta setmanes fent malbé el dia a dia de milers de passatgers.

El que hauria d’haver estat una interrupció planificada i ben coordinada s’ha convertit en un polvorí entre els maquinistes i l’empresa ferroviària. I com sempre, els primers a notar el cost d’aquesta picabaralla no són els directius ni els sindicalistes, sinó la gent que espera a l’andana amb el cafè a la mà i el rellotge en compte enrere.

El conflicte que ningú explica del tot bé

El problema, explicat sense embuts, és el següent. Les obres als túnels obliguen a aplicar un Pla de Transport Alternatiu, el PAT, que modifica horaris i gràfics de conducció. Fins aquí, tot previsible. El conflicte és que els sindicats de conductors asseguren que aquests horaris els van arribar sense prou antelació, sense el temps necessari per estudiar i acceptar els nous torns. Denuncien que els gràfics de conducció van ser entregats massa tard, i que no poden assumir una programació que no han pogut negociar en condicions.

L’empresa, per la seva banda, assegura que manté un “contacte permanent” amb els maquinistes i que hi ha una reunió prevista aquest dijous per tancar d’una vegada els gràfics de conducció pendents. Contacte permanent. Una expressió que en el món de la comunicació corporativa sol voler dir que les coses no van del tot bé però que tothom vol aparentar calma. El resultat pràctic, mentrestant, és que l’R4 al tram entre Martorell i Sant Sadurní d’Anoia continua sense recuperar el servei normal, i l’R2 Sud arrossega retards i incidències de circulació dia rere dia.

Qui en paga els plats trencats

La Plataforma del Transport Públic no s’ha mossegat la llengua. Ha criticat obertament que els passatgers estiguin pagant les conseqüències dels conflictes laborals i, sobretot, de la mala gestió en la planificació del servei alternatiu. No és la primera vegada que una obra programada acaba generant un caos que ningú sembla haver anticipat del tot. I no serà l’última, si no canvia la manera com es coordinen les parts implicades abans que comencin les excavadores.

Perquè aquesta és la pregunta que caldria fer en veu alta. Si les obres als túnels del Garraf es coneixien amb mesos d’antelació, com és que quinze dies després del seu inici els horaris dels maquinistes encara no estan tancats? Algú va decidir que ja s’arreglaria sobre la marxa, i ara els qui van decidir això no és als trens que hi viuen les conseqüències.

Reunions per desencallar el caos

Tota l’esperança de resolució a curt termini apunta a una altra reunió entre l’empresa i els representants dels conductors. L’objectiu és aprovar els gràfics de conducció que permetin implementar el PAT de manera estable i recuperar la normalitat del servei. Si s’arriba a un acord, els efectes haurien de notar-se de manera progressiva durant els dies següents. Si no, el conflicte pot allargar-se més del que ningú vol reconèixer públicament.

De moment, als passatgers de l’R2 Sud i l’R4 els queda el recurs de comprovar cada dia les aplicacions de consulta d’horaris, resignar-se als autobusos substitutoris quan n’hi ha, i esperar que algú acabi signant el paper que hauria d’haver estat signat fa setmanes. Quinze dies de caos ferroviari demostren que les obres ben planificades sobre el paper poden fer aigües quan la coordinació humana falla. I que qui ho paga, al final, sempre és el mateix.