Si agafes el tren cada matí des de Vilanova i la Geltrú per anar a treballar a Barcelona, ja saps de què parlem. Retards, serveis suprimits, autobusos de substitució que de vegades funcionen millor que el propi tren. La xarxa de Rodalies catalanes acumula avui 183 punts negres amb limitacions de velocitat temporals, deu talls permanents i un descrèdit que s’ha guanyat a pols durant anys de mal manteniment.

Un col·lapse que venia d’abans

Els accidents de gener van actuar com a detonant, però el problema és estructural. La xarxa portava anys en una situació de manteniment deficient, i el temporal Harry només va fer visible allò que ja estava trencat. Les línies més afectades són la R2Sud i la R3, que operen en via única en alguns trams i han perdut 140.000 usuaris diaris. Cent quaranta mil persones que han hagut de buscar alternatives per arribar a la feina. Cada dia.

Diners i promeses per a maig

L’administració ha respost amb obres d’emergència per valor de 110 milions d’euros i 368 treballadors desplegats sobre la xarxa. La previsió oficial és recuperar la normalitat al maig. Sona bé sobre el paper. Però hi ha onze grans projectes de millora que porten més de dos anys de retard, entre ells l’estació intermodal del Camp de Tarragona i el desdoblament del tram Centelles-Vic. Quan un sistema acumula tants deutes pendents, la paraula “normalitat” mereix ser posada en quarantena.

El problema que no és d’infraestructura

A sobre de tot això, hi ha el conflicte laboral dels maquinistes de Renfe, que han rebutjat els nous horaris a la R2Sud. Un conflicte crònic que torpedina qualsevol intent de recuperació i que demostra que els problemes de Rodalies van molt més enllà dels rails trencats. Sense acord laboral, les obres d’emergència no serviran de gran cosa.

El risc real: que la gent no torni

Aquí és on la cosa es posa realment preocupant. Els experts avisen que els usuaris que han migrat cap al cotxe o als autobusos substitutius difícilment tornaran al tren. I és comprensible. Si l’alternativa funciona, per què tornar a un servei que ha fallat tantes vegades? Perdre passatgers és fàcil. Recuperar-los, molt menys. Cada setmana de servei precari és un usuari menys que potser no tornarà mai més. Per als que vivim aquí i depenem d’aquest tren per moure’ns, la pregunta és senzilla: quan deixarem de pagar un servei que no arriba?