Vilanova i la Geltrú perd un dels seus comerços amb més solera. Olaria Esports tancarà les portes a finals de juny després de més de set dècades de presència a la ciutat, i la notícia ha corregut per les xarxes amb aquella barreja de tristesa i nostalgia que només genera un lloc on has comprat les primeres botes de futbol o l’equipació per anar al gimnàs.

Setanta anys no són res, fins que s’acaben

Set dècades donant servei als vilanovins és molt de temps. Temps suficient per veure passar generacions senceres, modas esportives que van i tornen, i una transformació del comerç local que, per a molts negocis tradicionals, ha acabat sent impossible de seguir. La botiga ho ha dit clar i sense embuts: el model de comerç tradicional ja no funciona com abans. Una frase senzilla que amaga una realitat complicada.

No cal ser economista per entendre de què parlen. El comerç electrònic, les grans superfícies i uns hàbits de consum que han canviat radicalment han posat contra les cordes molts negocis de barri. El que durant dècades era un referent de material esportiu i moda ara es converteix en un cas més d’una tendència que no para.

Liquidació fins al tancament

Mentre duri, hi ha una oportunitat. La botiga manté obert i amb liquidació fins al moment del tancament definitiu, de manera que els clients habituals encara poden aprofitar per fer una darrera visita. No és un consol menor. Per a moltes famílies vilanovines, Olaria ha estat la botiga de referència durant anys, i dir-li adéu amb una compra té una certa lògica emotiva.

Això sí, l’empresa no desapareix del tot. La seu del Vendrell continuarà operant amb normalitat, cosa que pot ser un consol per a qui s’hi vulgui acostar, però que no canvia res per als veïns que tenien la botiga a tocar.

La memòria col·lectiva d’una ciutat

Les xarxes socials han estat plenes de missatges d’agraïment i records. Clients que evoquen compres de fa dècades, que hi han après a triar raquetes o que simplement associen el local a moments de la seva vida. Això, en realitat, és el veritable capital d’un comerç de proximitat: no els metres quadrats ni el catàleg, sinó la relació de confiança construïda any rere any.

Quan tanca un comerç com aquest, no desapareix només un establiment, desapareix un tros de la trama quotidiana de la ciutat. I omplir aquell buit no és tan fàcil com ficar-hi un altre local.