A Vilanova i la Geltrú, com a qualsevol municipi, el centre d’atenció primària és sovint el primer lloc on anem quan alguna cosa no va bé. I precisament per això, el que passa dins d’aquelles consultes ens hauria de preocupar molt més del que sembla. Catalunya ha registrat més de 3.000 agressions contra professionals sanitaris durant el 2025, una xifra que no és anecdòtica ni excepcional. És un patró.

Les dones, les més afectades

El 78% de les víctimes són dones. Infermeres i metges que cada dia atenen pacients, gestionen llistes d’espera interminables i aguanten la pressió d’un sistema públic que fa aigües per molts llocs. Les agressions verbals representen el 89% dels casos, i les físiques, l’11%. Sembla que el «només» és verbal consola algú, però una consulta on et criden, t’insulten o t’amenacen no és un entorn de treball digne per a ningú.

El metge de Google i el conflicte de diagnòstic

Hi ha un element nou en tot plegat que val la pena mirar de front. Cada vegada més usuaris arriben als centres sanitaris amb un diagnòstic ja fet, obtingut a Internet. Quan el professional de torn contradiu aquella certesa construïda a base de cerques nocturnes, la frustració escala ràpidament. El metge deixa de ser l’expert i es converteix en l’obstacle. És una dinàmica perillosa, i no passa només aquí, però passa aquí també.

Un problema que va més enllà de la sanitat

El que descriu aquesta crisi no és només un problema de recursos o de protocols de seguretat als CAP. Les mateixes tensions es reprodueixen a les escoles, a les oficines municipals, als serveis socials. Hi ha una crisi més ampla de convivència que travessa tots els serveis públics. La tolerància zero hauria de ser la norma, però la prevenció també implica alguna cosa més incòmoda d’admetre: que una part de la societat ha perdut la capacitat de gestionar la frustració davant les limitacions del que és col·lectiu.

Què cal fer, i qui ho ha de fer

Calen mesures de seguretat als centres. Calen protocols clars. Però també cal una conversa social sobre la temperança, sobre el que és raonable esperar d’un servei públic saturat i sobre el respecte a qui hi treballa. Insultar una infermera perquè l’espera és llarga no és una reacció comprensible, és un problema. I mentre no ho tractem com a tal, els números continuaran pujant. Tres mil casos en un any no és una mala temporada. És una tendència que ningú s’hauria de permetre normalitzar.