Hi ha una contradicció que molts vilanovins coneixen de primera mà, encara que no sempre la posin en paraules. L’oficina d’estrangeria de Vilanova i la Geltrú processa prop de 1.000 persones cada mes. Mil persones. I mentrestant, el discurs polític dominant a Espanya i Catalunya no para de parlar d’endurir controls, de limitar entrades, de posar fre a una immigració que, diuen, ens desborda. La realitat als taulells, però, explica una altra cosa.

El mercat no espera les lleis

Els fluxos migratoris dels anys 2025 i 2026 mostren augments sostinguts de poblacions vingudes de Veneçuela, Colòmbia, el Magrib, l’Àfrica subsahariana i Ucraïna. No és casualitat. Arriben perquè hi ha feina que ningú local vol fer, exactament igual que passa als Estats Units, on el debat migratori és idèntic i la hipocresía, comparable. L’economia real necessita mans que el padró local no pot oferir, i tothom ho sap, però pocs ho diuen en veu alta. Els que treballen en situació irregular, a més, no viuen fora del sistema. Consumeixen, paguen IVA i fan rodar una economia informal que, ben mirada, és menys informal del que sembla.

No tots els processos d’integració s’assemblen

Seria ingenu tractar tots els col·lectius com un bloc uniforme. La integració dels immigrants hispanoamericans avança més de pressa, la llengua hi ajuda molt. La de les poblacions magribines és més complexa, i a Catalunya s’han detectat riscos reals de radicalisme islàmic que no es poden ignorar ni exagerar. Reconèixer les diferències no és discriminar, és ser honest amb la complexitat del fenomen. El que no funciona és aplicar la mateixa restricció d’ajudes socials a tothom, irregulars inclosos, sense distingir context ni trajectòria. Privar d’ajudes bàsiques no expulsa ningú, només empobreix.

Simplificar o col·lapsar

La proposta que guanya més sentit sobre el paper és també la que costa més d’aplicar políticament. Tramitació administrativa radicalment simplificada amb intel·ligència artificial, documents unificats i un marc transitori clar que ofereixi regularització temporal a qui no hagi rebut resposta en els primers mesos. Sona raonable. Però les oficines segueixen saturades, els expedients s’acumulen i la gent espera. Una gestió administrativa més àgil no és un gest de generositat, és una necessitat funcional. I a tot això cal sumar una cooperació policial internacional que de moment existeix més en comunicats que en fets, i un control marítim real de les rutes de pasteres que salvi vides i ordeni entrades.

El debat sobre immigració no és nou. El que sí és nou és la magnitud i la velocitat. I la sensació que les eines polítiques que tenim van clarament per darrere dels fets.