Al port de Vilanova i la Geltrú hi ha homes que han creuat el Mediterrani amb una motxilla plena d’una injustícia que poques vegades surt als diaris. Mourtalla Diop, Mamadou Diop, Cheikh Wele i Thierno Sene són pescadors senegalesos que avui treballen als ports de Vilanova i Cambrils. No van venir perquè sí. Van venir perquè al Senegal ja no quedava res per pescar.

La seva història no és la d’una migració econòmica qualsevol. És la d’un espoli documentat, sistemàtic i amb noms i cognoms empresarials europeus darrere.

El peix que no arriba als senegalesos

Durant dècades, flotes industrials europees i asiàtiques han pescat massivament a les costes africanes. No per alimentar famílies, sinó per produir pinso destinat a piscifactories. Més d’un milió de tones anuals de peix fresc que podria nodrir comunitats africanes acaba convertit en farina per engreixar salmó d’aquicultura industrial. Mentre a Barcelona o a Vilanova posem al plat un tall de salmó noruec de supermercat, algú al Senegal ha perdut el seu mitjà de vida.

L’economia de subsistència al Senegal es basava en la pesca artesanal i en el processament del peix a petita escala, sovint en mans de dones. Quan les xarxes industrials arrasaven el fons marí, no s’enduien només el peix. S’enduien tota una estructura social i econòmica.

Refugiats que ningú anomena refugiats

Hi ha un terme que els experts utilitzen però que la política europea defuig com si cremés. Refugiats ecològics. O climàtics. Persones obligades a abandonar la seva terra no per una guerra, sinó perquè els recursos naturals que els permetien viure han estat destruïts per empreses multinacionals amb el beneplàcit d’acords governamentals. Acords que signaven governs africans i europeus junts, amb lletra petita que mai no sortia als telenotícies.

No els reconeixem com a refugiats perquè fer-ho obligaria a reconèixer qui ha creat el problema. I aquí la cosa es complica per a tothom.

Vides noves, deutes antics

Aquests quatre pescadors han construït una vida real als ports catalans. Famílies, habitatge estable, feina legal. S’han integrat en un sector, el pesquer, que a Vilanova forma part de l’ADN del municipi. Coneixen el mar d’aquí amb la mateixa precisió que coneixien el seu, perquè el mar és el mar i el peix no entén de fronteres. Però mantenen el contacte amb els seus a Senegal, i saben perfectament que la situació allà no millora.

Europa, a més de buidar els mars africans, hi ha abocat residus electrònics. Des del 2015 s’han desmantellat 125 tones de deixalles electròniques al Senegal. Televisors, ordinadors, cables plens de plom i mercuri que algú va decidir que eren problema d’altri. Una doble factura que el Senegal paga amb salut, terra i gent.

La pregunta que queda a l’aire

Quan veiem pescadors senegalesos al port de Vilanova, la pregunta real no és per què han vingut. La pregunta és per què hem permès que les condicions que els van expulsar existissin durant tant de temps. La cadena és clara: flotes subvencionades, acords opacs, mars buidats, poblacions sense recursos i persones que marxen. No és un fenomen natural. És una decisió política amb conseqüències humanes molt concretes.

Potser la propera vegada que comprem peix al Mercat de Vilanova val la pena preguntar-se, ni que sigui un segon, d’on ve i a quin preu real ha arribat fins aquí. No el preu de l’etiqueta. L’altre.