Vilanova i la Geltrú va acollir fa uns dies una jornada que va reunir prop d’un centenar de persones per parlar d’un fenomen que creix i que massa vegades passa desapercebut entre les notícies del dia a dia. Diputats, regidors i tècnics socials de la Vegueria van seure junts per abordar el sensellarisme al Penedès. I la conclusió és clara: ni un sol municipi pot resoldre-ho sol.

Un problema que no para de créixer

Les xifres no enganyen. La dificultat per pagar un lloguer afecta fins al 15% de la població, i la manca d’habitatge públic empeny cada vegada més persones cap a situacions d’exclusió residencial. No es tracta només de gent dormint al carrer. Es tracta de famílies que perden el pis, de persones que surten d’un centre penitenciari sense on anar, de gent gran que no arriba a final de mes. La precarietat té moltes cares i no sempre les veiem quan passem per la Rambla.

La proposta: un equipament per a tota la Vegueria

El que es va plantejar a la jornada és ambiciós però concret. Un equipament mancomunat que combini habitatge, serveis socials, atenció sanitària i suport psicològic, amb finançament compartit entre administracions. Un Projecte Penedès que coordini objectius, instal·lacions i recursos de diversos municipis. Perquè un equipament d’aquestes característiques no té sentit si cada ajuntament tira per la seva banda. La cooperació supramunicipal no és una moda, aquí és una necessitat real.

Quatre diputats i una llei que s’espera per al 2026

Un dels moments més rellevants de la jornada va ser el compromís de quatre diputats de grups parlamentaris diferents d’impulsar la llei sobre sensellarisme que ara mateix és en tràmit al Parlament. Si tot va bé, podria estar aprovada el 2026. Podria. Perquè en política, els compromisos formulats en una sala davant de tècnics socials no sempre sobreviuen al camí de tornada a Barcelona. Caldrà recordar-los-ho.

Què canvia per als veïns

De moment, res canvia d’un dia per l’altre. Però la pressió col·lectiva i el consens entre administracions solen ser el primer pas real per moure estructures. Si el Projecte Penedès agafa forma, significaria que les persones en situació de vulnerabilitat del territori tindrien un recurs proper i digne, en comptes de ser derivades a equipaments de Barcelona o deixades a la bona voluntat de cada servei social municipal. Un territori que s’organitza per cuidar els seus és un territori que ha entès alguna cosa fonamental. Ara cal veure si les paraules es converteixen en pressupost.