Hi ha aniversaris que es commemoren amb un sopar i un discurs. I n’hi ha d’altres que es viuen. El CP Vilanova va triar el segon camí per celebrar els seus 75 anys, i Vilanova i la Geltrú va tenir una tarda que barrejava memòria, futbol i art en un sol indret.

Un partit que va tornar al 1951

El 19 de març de 1951, el club va disputar el seu primer partit. Setanta-cinc anys després, al costat de la Torre Blava, aquella data va reviure. L’acte central va ser una recreació d’aquell primer encontre, amb equips formades per jugadors històrics i actuals del club. No era un partit qualsevol. Era una manera de posar cara i cames a la història, de fer tangible allò que normalment queda en paper o en records esvanits.

La Torre Blava no és un decorat qualsevol. Per als qui segueixen el club des de fa anys, és un símbol que ha vist generacions passar. Celebrar-hi l’aniversari tenia tota la lògica del món.

Les Casernes, escenari de memòria

Però la commemoració no s’acabava al camp. A Les Casernes es va inaugurar una exposició que val la pena veure. Fotografies d’arxiu, trofeus acumulats al llarg de set dècades i obres de l’artista Ferran Ferrer Margalet componien un recorregut visual pel que ha estat el club. Qui hi entri amb una mica de curiositat difícilment sortirà indiferent, especialment si ha crescut al barri o ha tingut algú de la família lligat al CP Vilanova.

Que un club de futbol de proximitat aposti per integrar art en la seva commemoració no és trivial. Diu alguna cosa del projecte i de com es volen explicar cap enfora.

Més que nostàlgia

Seria fàcil despatxar l’acte com una celebració interna, una d’aquelles trobades que importen als de sempre i passen desapercebudes per a la resta. Però 75 anys d’un club de futbol local són 75 anys de barri, de famílies, de dissabtes i de partits jugats amb fred o amb sol.

El CP Vilanova no és un club gran en el sentit mediàtic del terme, però té una arrel que molts clubs amb més ressò no tindran mai. I quan un club com aquest reuneix jugadors de diverses èpoques al voltant d’una recreació i una exposició, no celebra el passat per nostàlgia, sinó per recordar per a qui i per a què existeix.

Setanta-cinc anys no és una xifra rodona que caigui sola. Cal treballar-los. I l’acte de diumenge va demostrar que al CP Vilanova saben com fer-ho.