Hi ha una tensió silenciosa que recorre la Rambla Principal de Vilanova i la Geltrú cada matí. Els comerciants obren les persianes, ordenen l’aparador i esperen. Mentrestant, a uns quilòmetres, el Parc Comercial encén els llums sense gaire esforç. No cal dramatitzar, però tampoc mirar cap a un altre costat.

El comerç de proximitat porta anys resistint. Primer va ser la gran distribució, després internet, ara la combinació de les dues coses alhora. La pregunta que molts comerciants es fan en veu baixa és fins quan es pot aguantar amb voluntat i poca ajuda estructural. No és una queixa, és una constatació.

La Rambla, encara al centre de tot

La Rambla Principal continua sent l’eix vertebrador del comerç local. Això no ha canviat i, de moment, no sembla que canviï. És on la gent passa, s’atura, compra o simplement mira. Té una funció social que cap centre comercial tancat pot replicar del tot, per molt que ho intenti.

Però ser el centre de tot no garanteix res. Alguns locals han tancat en els darrers anys i els buits s’han cobert amb franquícies o establiments d’hostaleria. El comerç especialitzat, el de tota la vida, ocupa cada vegada menys metres lineals. Els qui resisteixen ho fan sovint a base d’anys de clientela fidelitzada i de conèixer el client pel nom, que és quelcom que Amazon encara no ha aconseguit copiar.

El Parc Comercial, l’elefant a l’habitació

No cal ser un expert en retail per entendre que tenir un gran parc comercial a prop complica l’equació. L’oferta és àmplia, l’aparcament és gratuït i es pot anar en cotxe sense pensar gaire. Per a moltes famílies vilanovines, és la sortida del cap de setmana. Això no és un judici moral, és la realitat del mercat.

Els comerciants tradicionals ho viuen com una competència desigual, i no els falta raó. Mentre ells paguen lloguers al centre, gestionen el seu propi horari i intenten fer quadrar els números, la gran superfície funciona amb economies d’escala que fan difícil qualsevol comparació directa. L’única arma real que tenen és la proximitat, el tracte i la personalització. I això, si es fa bé, continua tenint valor.

La mobilitat, un obstacle que no hauria de ser tan gran

Hi ha un factor que sovint queda en segon pla però que pesa molt en el dia a dia. Moure’s per Vilanova per anar a comprar al centre no sempre és senzill. L’aparcament és limitat, alguns carrers generen embussos recurrents i anar a peu des de certs barris requereix una motivació que no tothom té. Mentre el Parc Comercial ofereix facilitat logística, el comerç de barri demana un esforç que hauria de ser recompensat amb més suport públic.

La mobilitat no és un problema exclusivament comercial, però afecta directament les decisions de compra. Si arribar-hi és complicat, molts opten pel camí fàcil. Fer que el centre sigui accessible i agradable hauria de ser una prioritat política, no una assignatura pendent.

La transformació digital, pendent de fer

El comerç local és conscient que necessita adaptar-se al món digital. Les xarxes socials, la venda en línia, la presència a internet. Ho saben, ho diuen i molts ho estan intentant. El problema és que no tots els comerciants tenen el temps, els recursos o els coneixements per fer-ho bé, i les solucions ràpides rarament funcionen a llarg termini.

El procés de renovació és real però desigual. Alguns establiments ja han integrat canals digitals amb resultats positius. D’altres sobreviuen encara gràcies a la inèrcia de la clientela habitual. La incògnita és si aquesta inèrcia aguantarà prou temps com per fer la transició sense perdre el negoci pel camí. La Rambla pot continuar sent l’eix de Vilanova, però per això caldrà alguna cosa més que bona voluntat.