Vilanova i la Geltrú porta dècades amb un transport urbà que, per dir-ho suaument, no ha crescut al mateix ritme que la ciutat. De 50.000 a 75.000 habitants en trenta anys, i els busos seguint més o menys el mateix recorregut de sempre, fent parades a cada cantonada com si el temps no hagués passat. Ara, per fi, hi ha un pla sobre la taula. El problema és que caldrà esperar fins al 2028 per veure’l fet realitat.
L’Ajuntament ha dissenyat una nova xarxa de transport urbà que preveu entre sis i vuit línies ràpides, transport a demanda als barris perifèrics i un bus de barri específic per al casc antic. Tot plegat, però, depèn que la Generalitat aprovi un nou marc legal que encara no existeix. Mentrestant, la ciutat circula amb una solució provisional que funciona, però que ningú presenta com la resposta definitiva.
Vint-i-cinc anys de bloqueig judicial
Per entendre per què Vilanova ha arribat fins aquí amb el transport pràcticament congelat, cal remuntar-se a un conflicte judicial que ha durat un quart de segle amb l’empresa concessionària del servei. Durant tot aquest temps, qualsevol intent de modernitzar la xarxa urbana ha topat amb un procés legal que ho condicionava tot. No és una excusa menor. És el motiu real pel qual una ciutat que ha crescut de manera significativa segueix amb un disseny de transport que no reflecteix la seva realitat actual.
El desenllaç d’aquest conflicte té un cost concret per a les arques municipals. L’Ajuntament haurà de pagar 1,5 milions d’euros en concepte de lucre cessant, una condemna judicial que pesa sobre les finances locals i que explica, en part, la prudència amb què s’han pres les decisions en aquest àmbit durant anys. Diners que surten del pressupost públic i que, és obvi, no aniran a cap altra cosa.
La solució temporal que ara circula pels carrers
El 2025 es va implementar una mesura provisional que consisteix a fusionar algunes línies urbanes amb la interurbana L68. Els busos s’han renovat i els horaris han millorat. Fins aquí, les bones notícies. Però la solució també té els seus costos visibles. Els trajectes curts acumulen més de vint parades, cosa que genera congestió urbana i fa que el bus no sigui precisament l’opció més atractiva per a qui tingui pressa. Qualsevol vilanovina que hagi intentat agafar el bus per fer un recorregut de deu minuts sap de què estem parlant.
Aquesta situació és temporal, vigent fins al 2028, però temporal no vol dir indolora. Per als veïns dels barris més allunyats del centre, la millora ha estat real però insuficient. Per als que es mouen pel nucli urbà, els busos voluminosos fent parades excessives en carrers estrets continuen sent una imatge quotidiana poc eficient.
Què canviarà amb el model del 2028
El nou disseny aposta per una lògica diferent. En lloc d’una xarxa que intenta cobrir-ho tot amb les mateixes línies, el model es diversifica segons les necessitats reals de cada zona. Els barris perifèrics tindran transport a demanda, el casc antic tindrà un bus de barri adaptat, i les línies ràpides estaran interconnectades amb Renfe i amb els autobusos a Barcelona. Sobre el paper, és exactament el que una ciutat de la mida i el perfil de Vilanova necessita.
Ara bé, tot això depèn d’una aprovació legislativa que no depèn de l’Ajuntament. I el 2028 és, ara mateix, una data que pot avançar o retardar-se en funció de decisions que es prendran a Barcelona. La pregunta que molts veïns es faran és si, un cop resolt el conflicte judicial que ho havia bloquejat tot, el nou obstacle serà simplement l’espera burocràtica. Perquè vint-i-cinc anys de paràlisi deixen un pòsit de desconfiança difícil d’esborrar amb un comunicat de bones intencions.
