No sempre passa que dues artistes del mateix municipi s’emportin premi en una mateixa gala. Però dimecres a la nit, Vilanova i la Geltrú va tenir doble motiu de celebració als Premis Enderrock d’enguany: Laura Farré Rozada i Elisabet Raspall van pujar al podi en categories ben diferents, confirmant que el talent musical d’aquesta ciutat té molt més recorregut del que de vegades es reconeix.

Dos premis, dos mons musicals

Laura Farré Rozada es va endur el guardó a Artista Revelació de Música Clàssica i Contemporània pel disc “Araspel”, un treball dedicat a compositors armenis del segle XX que ha connectat amb el públic d’una manera que pocs esperaven. No és un disc fàcil de vendre. És música exigent, de fora dels circuits habituals, i tanmateix va aconseguir imposar-se per votació popular. Això diu alguna cosa, tant de l’artista com dels oients.

Elisabet Raspall, per la seva banda, va guanyar el premi al Millor Disc de Jazz amb “Aletheia”. Dues pianistes, dos premis, dues trajectòries ben construïdes. La coincidència geogràfica no és anecdòtica, és un símptoma d’alguna cosa.

El premi, recollit pels pares

Hi ha un detall que val la pena no passar per alt. Laura Farré no va poder recollir el seu premi perquè està de gira pels Estats Units. Van ser els seus pares qui van pujar a l’escenari de l’Auditori de Girona en nom seu. Una escena que, per a qui la coneix, resumeix perfectament la seva trajectòria: una carrera feta des de la dedicació i l’exigència, sense esperar que les coses caiguin soles.

Seixanta mil vots i una mica de perspectiva

L’edició d’enguany ha estat la de participació popular més alta de la història dels premis, amb uns 60.000 vots registrats. Que Laura Farré hagi guanyat per votació popular amb un disc de música clàssica contemporània armènia diu molt sobre la capacitat de mobilitzar un públic fidel i convençut. No és el tipus de victòria que es guanya amb algoritmes o amb presència massiva a les xarxes. És una altra cosa.

Per als vilanovins que segueixen la música d’aquí, la notícia no sorprèn del tot, però sí que satisfà. Dos reconeixements en una mateixa nit és el tipus de titular que costa de fabricar i que, quan arriba, val la pena aturar-se a llegir. Perquè darrere hi ha anys de feina, de decisions artístiques valentes i de no conformar-se amb el que és còmode.