Hi ha un debat urbanístic de fons que afecta directament el futur de llocs com Vilanova i la Geltrú, i que massa sovint queda enterrat sota titulars de Barcelona. El president de la Generalitat ha defensat públicament que cal densificar al màxim les ciutats catalanes per fer front a la crisi d’habitatge. La proposta sona tècnica, però té conseqüències molt concretes per a qualsevol veí que vulgui un banc a la plaça o un arbre al carrer.
Catalunya ja és de les més denses d’Europa
No és una exageració. L’Hospitalet de Llobregat acumula 23.561 habitants per km², una xifra que la situa entre les ciutats més densament poblades de tot el continent. Catalunya ja té algunes de les ciutats més comprimides d’Europa, i la resposta del govern és afegir-hi més gent. El model que es proposa genera ciutats on l’espai verd és un luxe i la qualitat de vida es ressent. No és una opinió ideològica, és el que diuen els estudis d’urbanisme i, sobretot, els qui viuen en aquells barris.
Una contradicció difícil d’ignorar
El més curiós, o el més revelador, és la contradicció interna del propi govern. Mentre el president empeny cap a la densificació, el conseller de Presidència ha criticat obertament el creixement de Catalunya de 6 a 8 milions d’habitants. Dos membres del mateix govern amb visions incompatibles sobre el model de país, i mentrestant els ajuntaments han de prendre decisions sense un full de ruta clar. Això no és un matís polític menor. És un problema de fons.
El model alternatiu que ningú lidera
Existeix una alternativa amb nom propi: el policentrisme. La idea és senzilla però exigent. Ciutats mitjanes fortes, ben connectades, amb serveis propis i capacitat per atreure talent i activitat econòmica sense dependre de l’òrbita de Barcelona. No és una utopia, és el model de molts països europeus que funcionen bé.
Vilanova té tots els ingredients sobre el paper: universitat, estació de tren, litoral, posició geogràfica estratègica. El problema no és la manca de recursos potencials. El problema és la manca de lideratge amb visió territorial. Tenir avantatges no és el mateix que saber-los aprofitar.
Qui pensa el país sencer
El creixement de Catalunya no pot continuar sent sinònim de creixement de l’àrea metropolitana de Barcelona. Un país que concentra tot el dinamisme en un sol punt acaba creant un forat al centre i perifèries buides, o pitjor, perifèries saturades. Vilanova podria ser part de la solució a aquest desequilibri. Però per això cal que algú, a escala de govern, comenci a pensar el territori com un tot. De moment, els senyals no conviden a l’optimisme.
