Hi ha músiques que neixen per atzar i acaben sent imprescindibles. A Vilanova i la Geltrú, el Turuta és exactament això: un pasdoble militar compost fa cent anys per un oficial extremeny destinat lluny d’aquí, que d’alguna manera va acabar convertint-se en l’ànima sonora del Carnaval. Enguany, la ciutat commemora aquest centenari amb tot el que s’ho mereix.

Un militar d’Àvila i una melodia que va arrelar abans de la guerra

Roman de San José no era vilanoví ni tenia cap vincle aparent amb la Costa del Garraf. Era un militar destinat a l’Acadèmia d’Intendència d’Àvila quan va compondre aquest pasdoble que, per raons que la història no ha conservat del tot clares, va arribar a Vilanova i va quedar-s’hi per sempre. Abans de la Guerra Civil, el Turuta ja formava part de l’imaginari festiu de la ciutat. Cent anys després, sona cada any a les comparses com si sempre hagués estat aquí. Perquè, en certa manera, ja ho és.

L’himne que portes a sobre, literalment

Si et fixes bé en l’uniforme dels comparsers, hi trobaràs el pentagrama del Turuta estampat a l’armilla blava. No és un detall menor. Portar la partitura cosida al cos és una forma d’homenatge permanent, discreta i contundent alhora. Poca gent s’hi fixa enmig de la disbauxa del Carnaval, però hi és. I això diu molt de com aquesta ciutat relaciona festa i memòria.

Un segell de correus i setanta-cinc anys de filatèlia

Per commemorar el centenari, s’ha creat un segell postal d’iniciativa particular, disponible per als socis de la Societat La Penya Filatèlica. Una peça pensada per a col·leccionistes, sí, però també un document que fixa una data i un símbol. No és casualitat que la Penya Filatèlica compleixi enguany el seu 75è aniversari: la coincidència ha convertit el 2025 en un any especialment significatiu per a una entitat que porta dècades guardant la memòria impresa de la ciutat en forma de paper i tinta.

Quan la festa és també cultura

És fàcil reduir el Carnaval a confeti i disfresses. Però el Turuta és un recordatori que darrere de cada festa hi ha una capa de temps, de decisions col·lectives i d’apropiació cultural. Una melodia composta per un foraster s’ha convertit en el so més íntim de la identitat festiva vilanovesa. Cent anys no és poca cosa. I el fet que la ciutat s’aturi a celebrar-ho amb un segell, amb reflexió i amb orgull, demostra que aquí sabem quan una data val la pena de ser recordada.