Passeja per qualsevol carrer del centre de Vilanova i la Geltrú i aixeca la vista. No gaire, just una mica per sobre dels ulls. El que veuràs no és precisament una postal: fils negres que creuen les façanes en totes direccions, caixes de plàstic enganxades a la pedra, cablejat que ningú sap ben bé de qui és ni per a què serveix. No és una percepció subjectiva. És el resultat d’anys de desplegament accelerat de fibra òptica sense que ningú hagi posat ordre en com es fa.
El problema no és nou, però s’ha anat agreujant. Cada nova operadora que arriba a un edifici hi deixa la seva petjada visual. La normativa vigent ja establia que el cablejat en façana havia de ser l’últim recurs, quan no era possible fer la instal·lació per l’interior. El que hauria de ser l’excepció s’ha convertit en la norma, i l’espai públic ho acusa.
Barcelona fa el pas que altres no fan
La capital ha decidit que ja n’hi ha prou. Ha modificat l’ordenança municipal per obligar les empreses de telecomunicacions a ordenar el cablejat, retirar les instal·lacions obsoletes i prioritzar les canalitzacions interiors. No és una declaració d’intencions ni un pla de futur difús. És una norma amb exigències concretes i responsabilitats assignades. Senzill d’explicar, complicat d’executar, però possible quan hi ha voluntat política real.
La pregunta que cal fer és òbvia. Si Barcelona ho pot fer, per què no ho fan els municipis del Garraf i el Penedès? La resposta, fins ara, és incòmoda. La resposta institucional en aquests territoris ha estat, en el millor dels casos, tímida, i en molts altres, directament inexistent. No hi ha hagut ordenances actualitzades, ni requeriments sistemàtics a les operadores, ni campanyes d’inspecció. Hi ha hagut, sobretot, resignació.
Un problema de voluntat, no de competències
De vegades s’argumenta que la regulació de les telecomunicacions és estatal i que els municipis tenen poc marge. És cert que l’Estat no ha fet els deures, que la regulació ha anat molt per darrere del desplegament real de la fibra. Però això no esgota la responsabilitat local. Els ajuntaments tenen competències sobre l’espai públic, sobre les llicències d’obra i sobre les ordenances municipals. Barcelona ho ha demostrat. Qui vulgui actuar, pot actuar.
L’argument de la complexitat tècnica tampoc no convenç del tot. Les façanes degradades per cablejat caòtic no afecten igual tots els barris ni totes les famílies, però afecten tothom que surt al carrer. Afecten la imatge dels comerços, el valor del patrimoni arquitectònic, la qualitat visual de l’entorn on vivim. Són detalls que semblen menors fins que t’hi fixes i llavors ja no pots deixar de veure’ls.
L’espai públic no és un magatzem de cables
Hi ha una qüestió de fons que va més enllà de l’estètica. L’espai públic és patrimoni col·lectiu. La façana d’un edifici és, en part, paisatge de tots. Permetre que les operadores l’utilitzin com a suport per a les seves infraestructures sense cap ordre ni control és una cessió que no hem decidit, simplement ha passat perquè ningú ha dit que no.
La lliçó que ofereix el cas de Barcelona és que els problemes complexos es resolen amb iniciativa política, normes clares i exigència de responsabilitats, no esperant que les coses es resolguin soles. Seria bo que els governs municipals de la comarca ho tinguessin present. L’espai públic és la carta de presentació d’una ciutat. I ara mateix, en molts carrers, la carta que estem presentant té massa fils penjant.
