Els túnels del Garraf són ràpids, còmodes i, sobretot, cars, molt cars. Però el que potser no t’havies aturat a calcular és fins a quin punt són cars. Perquè el 2026, fer un viatge d’anada i tornada de Vilanova a Barcelona per aquesta autopista pot sortir més car que comprar un vol a Les Illes i tornar. No és una exageració. És aritmètica.

El peatge per a turismes entre Vilanova i Sitges Nord és de 8,42 euros per trajecte. Anada i tornada sumen 16,84 euros, i encara no hem parlat de la gasolina. Amb la gasolina per sobre de l’1,70 euros el litre i el dièsel tocant l’1,84 euros, el cost total del viatge s’enfila fàcilment fins als 25 euros. I sí, hi ha vols a les Balears que surten per 20 euros. La comparació fa mal, però és real.

Un peatge que no es mou mentre tot puja al voltant

Catalunya ha vist com en els últims anys s’alliberaven peatges que durant dècades havien estat de pagament. L’AP-7, per exemple. Però la C-32 entre Castelldefels i Sitges, amb els seus túnels del Garraf, continua impassible. El preu puja, el debat públic queda en segon pla i els conductors paguen. Sense gaire alternativa, perquè la carretera de la costa, la vella N-246, no és precisament la solució per a qui va amb pressa.

Que una autopista d’uns 15 quilòmetres cobri 8,42 euros per trajecte en un context de preus de carburant en màxims de quatre anys no és una política de mobilitat: és un impost encobert a la gent que no té altra opció. I aquí cal ser clar. Les administracions han mirat cap a una altra banda mentre les tarifes s’han consolidat com una de les més altes de Catalunya per quilòmetre recorregut.

La bonificació que existeix però que és insuficient

Hi ha una sortida parcial, sí. Els usuaris registrats poden accedir a bonificacions del 50% en determinats viatges de dia laborable realitzats en menys de 24 hores. Una condició que sembla dissenyada per reduir al màxim el nombre de persones que realment s’en beneficien.

No és conspiranoic pensar-ho. És lògic. Si la bonificació fos senzilla i accessible, el cost recaptat baixaria. Però resulta que el mecanisme és prou opac per garantir que la majoria acabi pagant el preu íntegre.

Vint-i-cinc euros per anar a Barcelona. Pensa-hi.

El problema no és el cost puntual d’un viatge d’oci. El problema és la suma. Els treballadors que fan el trajecte habitualment, les famílies que visiten parents, les persones que no poden accedir al transport públic o que viuen on el tren no arriba. Per a ells, 25 euros no és una anècdota. És una decisió.

Que els preus del carburant estiguin en màxims de quatre anys i que el peatge no s’hagi mogut ni un centímetre a la baixa en aquest context diu molt sobre les prioritats de qui governa la xarxa viària. I mentre Barcelona i Madrid debaten sobre gratuïtat de transports i descarbonització, aquí la gent del Garraf i el Penedès continua pagant per creuar quatre túnels. Algú hauria de tenir la decència de plantejar-ho en veu alta.